Jean Dubuffet el va definir al 1945 com l’art produït per persones que treballaven fora dels límits de la cultura artística oficial i que expressaven de forma extrema els seus estats anímics i mentals. Inicialment el seu interès es dirigia cap a les manifestacions artístiques realitzades per pacients d’hospitals psiquiàtrics.



Alguns antecedents d’aquesta definició van ser els treballs duts a terme pel doctor Hans Prinzhorn als anys 20 sobre l’art dels bojos , així com els estudis del psiquiatre Morgenthaler, que van permetre consagrar internacionalment a Adolf Wölfli, un dels interns de l’hospital on treballava.

Al 1948, Dubuffet, conjuntament amb André Breton, impulsor del surrealisme, i Michael Tapié, crític d’art, van fundar la "Compagnie d'Art Brut" per administrar una col·lecció de quasi bé 5000 obres que el propi Dubuffet va aconseguir acumular i exposar per primera vegada al 1967 al Museu de les Arts Decoratives de París, i que anys més tard van passar a constituir la col·lecció permanent del Museu de Lausanne (Suïssa), un referent a nivell internacional.

Alguns dels artistes històricament considerats dins l’art brut són


Ferdinand Cheval (1836-1924)


Aloïse Corbaz (1886-1964)


Henry Darger (1892-1973)

Madge Gill (1882-1961)



Martha Grünenwaldt
(1910-2008)

Augustin Lesage (1876-1954)

Martin Ramirez (1895-1963)

Adolf Wölfli (1864-1930)












Dubuffet, a qui també es deu l’afirmació de que les normes culturals anul·laven la identitat individual, va donar peu al sorgiment de l’outsider art (art marginal), encunyat pel crític d'art Roger Cardinal al 1972, i que s’ha anat fent extensiu, entre d’altres, a artistes autodidactes, solitaris o inadaptats. Des de l’any 2000, el Premi Europeu EUWARD és, a més d’un certamen internacional, un fòrum sobre l’art marginal.

Algunes de les característiques que identifiquen l’art brut i l’otsider art són: espontaneïtat; expressió conscient o inconscient de lo grotesc; barreja de materials, colors i tècniques poc tradicionals en les arts plàstiques; deformacions irreflexives de la realitat; trencament compositiu i rebel·lia.

És obvi que, des que Dubuffet va definir l’Art Brut “ha plogut molt”, especialment perquè al món occidental no és possible trobar algú totalment aliè a la cultural del moment, inclosos els artistes, tinguin o no problemes de salut mental. No obstant, l’art brut i l’art marginal han estat progressivament revaluats gràcies a moviments i autors de reconegut prestigi internacional que l’han tingut com a referent en les seves trajectòries artístiques per mostrar angoixes, obsessions, móns somniats o instants d’èxtasi creatiu.